Mostrar mensagens com a etiqueta CONTOS. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta CONTOS. Mostrar todas as mensagens

sexta-feira, 29 de junho de 2018

[10071] - CONTOS EM CRIOULO - 2ª PARTE


TCHUTCHINHA

(CONTINUAÇÃO)


Naquêle nôte pességers en’pude dermi d’rivóde quêle castigue que tava de riba de Crispin.

Tchutchinha, um mocreta mute mestóra que ta te v’rá sê camin pe Dacár, f’cá pequentóde: 
-- Cuitóde!, se Crispin en’tevêr quem por êle, êl’ê  muito bem capéz de torná v’rá pe Côbe-Verde, i, inda temá castigue ne c’labôce. Um rapéz assim inda nôve, tchô de coraja d’impeitá terra d’estrengêr, devia ser pertigide. Lá ne Dacár ele t’otchá lôg trabóie i jé’le te podê jedá sê m~e tudes fim de mês. Menhá, sim, que nôs d’simbarcá, m’ta bâ im cáta de sê ti:
É um pècóde ninguém vèlê,le.

Pósse de mar tava te gripassá ne costóde déquêle navi i já uns prescadôr que tava tê bem de Gorê, ne sês canôa, bâ tchegônde pa perte, te perguntá s’êle en’dinha grôgue pe trocá pa pêxe. Nhô Tiôfe mandá pô pêpêl im dias i, espôs de tude na fórma de lei, êle tive ordá pe daxá desimbarcá pessêgêr. Assim que senal abri, quêle navi intchê de fí de Cóbe-Verde, uns te pedi nutiça, ôtes te trèzê inc’menda, cada um te lêvá sê perênte que tinha tchegóde, num brafunda de braça, tchôre i sodêde. Despôs contra meste bâ bescá Crispin.
-- Bô tem denhêr pe pagá esse viaja?, g’rinha sim?
-- Nõ senhor!, nhe ti Jõ tinha mandóde dezê qu’êle tava pagá êi, ne Dacár. Cê derâ-me ba pa terra, qu’ hoje mesma nô ta bem trezê conta desse passaja.
-- Crispin, já-me ti te fezê demâs. D’êi de borde, bô en’de sêi.
Menhá, na bóca da nôte, gente te levantá fèrre i bô tem que v’rá pe Cóbe-Verde, pe p’liça temá conta de bô destine. Inda se bô tevésse denhêr dêsse viaja, nhe Tiôfe ta fetchá ôie; assim êle te riscá mâs prejuize.
-- Nunca Dês desimpará sês fi! Sô se m´fôr mute meldiçuóde pe en’percê um alma de cridéde pe bâ na terra tchemá nhe ti Jõ, quê p’êle bem velê-me! M’te bradá pe conciença de cês tude pe mí-ne tem que v’rá ôte vez, pe bâ pená n’incristia de marga vida i cadêa. Cês tude vèlê-me p’amor de Dês!
Foi nesse dezende-fêzende que Tchutchinha antrá ne conversa:
-- Môce!, mim, ê que ti ta bâ ter c’bô ti. C’pitõ mas lôg m’tê bem. Cê podé cunfiá nâ mim. Mim ê c’nhecida ne tude esse Dacár! M’tem créte c’gente de q’lidéde. Nhe padrin ê Antône Alcantra; cê en’de c’nhecê-le? Qónde te bem navi ê ne nha casa que português –de-lisboa te bem desprajá. M’tem fama na tude esse Dacár!
Nha nôme ê Tchutchinha, lá des Fontaínha de Nª Sª de Livramente
-- Nõ, en’de percezá mâs estóra! M’t’ estratá de saída desse navi i q’ónde m’vrá m’qrê otchá esse trapaça resulvide.

Tchutchinha en’bêm nequêle datérde i nhô Tiôfo, especencióde, mandá trancá novamente Crispin ne paiôl. Naquêle outrom dia, sôl já te cambá na mar, gente de terra  tinha vinde  pe despedí i trezê inc’menda pâ sês famía. Um canôa bem te tchegá i trezê ne sê pôpa Tchutchinha, te çaná cúm lence, sês ôie resguardóde c’uns ôcle escure.
-- Nome de M’rissentissima!, onde ti de Crispin?
-- Êle m’rrê esturdia, debóxe dum lingada de vapor!
-- Dióbe d’inferne. Nôs tem que levá esse desgraçóde na volta.
-- Nhe Tiôfe, cê en’dí ta bâ levá côsa nenhuma! Cê ti t’esquecê margura dum pobre que ti te fegí de sê terra, im cáta de trabóie n’estrangêr, pur via de planeta mó ne sê rebêra de nescença. Ocê quê de nôsse naçõ, cê tem alma i conciença de torná m’tê ne penitença um fí de Côbe-Verde? Já cê esquecê tante precisóde te pedi ajuda? Cê ao mim ê honróde, sem vergonha de dezê que mim ê mocreta limpa, sô de gente princepal ne suciadéde de Dacár, ma mim ê incapéz de en’vèlê um cuitadin. M’espêra q’ômènes cê preduésse esse pêcador i fezêsse um c’ridéde p’êle g’rentisse um pô pe sê m~e . D’onte pâ hoje m’temá imprestóde, m’ganhá denhêr vive n’honra de nhô côrpe pe m’remésse esse despesa de passaja de Crispin. Cê temá esse conta i Dês que dá ocê boa viaja, nhe Tiôfe!

Mim ê limpa i honróde i cunecide ne suciadéde de tude esse Dacár. M´’tem créte m’tem fiadôr qu’ê nhe padrim Antône Alcantra. Esse denhêr foi ganhóde debóxe de goste de nhô côrpe. Nunca m’bençuá tante nhe mucindéde c’mê desd’esse nôte, prequê m’jedá um fí de nhe legar otchá um greta pe podê trabaá pe sê vida i leviá pena de sê m~e.

Cê mandá cumfrí esse dinhêr i soltá Crispin pe m’lêv’êle pa terra! Dês e as alma santa tem que dá ocê boa vija ne mei desse mar, nhe Tiôfe.

L. Romano.

COLABORAÇÃO: DJEU

terça-feira, 26 de junho de 2018

[10070] - CONTOS EM CRIOULO - 1ª PARTE



TCHUTCHINHA

CONTO: Linguajar caboverdiano da Ilha de Santo Antão / Extraido do “Negrume”

Já aluz de porte de Dacár ta te parcê naquele bóca da nôte.
Túdes pessêgêr dexá sês legar pe bem temá fê de nutiça. Nhe Tiôfe metê ne sê japona, infiá sê barrête i mandá p’inclercê farôl de prôa pe seg’rança de sê navi. Ele tava tê bem de Semecente c’rregóde de gente. De Dacár quele viajá tava continuá p’a Costa., tê Bissau.

Assim c’m’ assim, sô naquêle ótrum dia ê qu’êle táva antrá pe largá férre. P’rinquênte êle tinha que guentá véla, te bordêjá i perveitá algum rofêga pe tchegá mas perte de terra, que gente inda en’dá t’oiá, ma ôie ta dev’nhá pe quêle nóda escure que tava te lemiá quês luz de farôl na costa.
Êle tch’má contra-mêste i êle dá órda pe pôve bésse pe sês legar no prõ, i en´destrovésse marnhêr trofêgá, nem trepaésse mendamente na hora de bordada.

Foi assim: que pe móde êle ter ingatóde ne pertalôa de cambra de c’pitõ, que quêle môce de Sentantõ bem num cuncluta espancá de riba de nhô Tiôfe. Bordada foi demâs i luz tava pagóde naquele cónte.
-- Iszus! Nome d’Iszus, quem ê bô criatura?
-- Cê perdoê-me! Nha nome ê Crispin dus Santu.
-- Crispin dus Santu? Bô ê pessêgêr?
-- M´ti ta bem pe Dacár ter c’nha ti Jõ.
-- Vigia!, tchmá contra-mêstre p’êle trêze um lempiõ i dôs mar’nher pèquê nôs te c’um desgraçóde fegide!, nhô Tiôfe ba te dezê já sujeitónde quêle dióbe pe catchóce, num dataria de desofôr i meldeçõ. Árra c’u dióbe!
·         Crispin foi sujegóde i éntes quês metêsse êle p’plôit na côrpe êle tive que descubri_ -- que sê ti jõ ranj’êle carta de chamada, ma que félt’êle recurse pe comprá passaja i destratésse de p’ssaporte pe Dacár. Êle tinha preveitóde daquele navi ne Semecente, onde êle gátchà ne p’rõ, de nôte ne mei d’ôtes pessêgêr. Espôs, sempre escundide num atóde de culchõ, assim êle guentá; tê que quele pôve en’dá pe êle ,te  t’m’éle tembê p’um pessêgêr.

-- I vames a vêr um côsa, pequê bô fegi?
-- Pequê m’tinha caíde-na-sorte i mí-ne q’ria dexá nhã  m~e –vêa sem um ajuda d’um vintem de Dês.
-- Bô ê de Sentantõ?
-- Mí ê, nhe Tiôfe. Nhe pépé era cunecide pur Ontône Meguêl dus Santu; ele tinha side cóbe-chéfe ne R’bês’Alta, terra de tude nhe naçõ de famía.
-- M’oiá lôg que bô era gente de Sentantõ! Terra de pôve mas lançóde de mundo! Nunca vi!, te tchegá estebaquêróde, t’antrá num navi alheie sem pedi lecença, te f’cá imberóde na funde de p’rõ, n’industra de pendê p´estrengêr, sem veluá tramóa qu’êle te bem ranjá menhá céde ma guarda de c’petanía de Dacár. Sem sebê qu’esse navi ti ba ser multóde, n’imperpine de f’cá de corentêna, esse carga de riba de nha lombe, pequê mi qu’ê responséve. Árra c’u dióbe!
-- M’oá lôg que bô era de quêle terra de Sentantõ: sem méde, sem fiança i sem p’ssaporte.
-- Pur uvir a dezêr cê tembê cê ê d’alá!
-- Ni ê de banda de Senagóga, ne Rebêra Grânde.
-- Nhe Tiôfe, m’te pedi ocê pêrdõ! Inda m’tem quem pur mim ne Dacár. Em tchegónde m’te mandá rècóde i nha ti Jõ te bem bescâ-me, te pagá fiança i cê te dexâ-me bá pa terra ganhá um ajuda pe-me mandá nha m~e  que f’cá ne deficuldéde. M’incostá n’ocê pèquê me sube que cê era de Sentantõ.
-- Ondê que te morá bô ti Jõ? C’me sê nome intêr?
-- Morá mí-ne sébe derei temente. Na êle ti te vevê êi ne Dacár, dias-há! Sê nome ê Jõ Meguêl dus Santu. Nesse navi tem cristõ que sébe donde êle t’assistí. Ê sô mandá recóde menhá, qu’êle méme te bem tema conta de mim. Cê jedé-me, nhe Tiôfe! M’te f’cá ingregonhóde lá funde de p’rõ, i q’onde/ p’liça ba’mbôra, mite fiança ocê nhô mo  de palavra que mí-ne da ba intojá sê vida nem sê trabóie.
-- Môce!, dexá de cunfiadeza d’inchené-me nhes ubrigaçõ. Dexá de ser/tchefre! Contra-meste!, cê manda ftchá esse lançóde ne paiôl de convês, tê m’resolvê sê destine, depôs de vezita de c’petania, manhá céde.

(CONTINUA)

COLABORAÇÃO: DJEU