Páginas

sexta-feira, 15 de agosto de 2014

[7281] - INTENTAÇON DE MOQUE...


MOQUE, MOQUE, CA BÔ INTENTO’M

Moque, quel rapaz desgraçode, esfolode que nada tava metel mede, panhá sê casoque, beta na costa e sei ta bai ta subiá sem gaguejá! Destine de Moque dvera era bem forte quê pa tude lugar ondê quel passaba,“cosa rum” tava rojá sempre na el e cumpanhal! Ma sê “ONJE DA GUARDA” e resguorde da quel cruz ma pedra de quebrante, que sê mãe tive el puste dês de piqnim, nunca bandonal, e assim, nada ca tinha poder quel!

Desde que munde é munde, tude pove sempre vivê de sês ligria ma sês tristeza, ligode p’aquel mede ma superstiçon de sês deus ma sês diabim, moda num espece de jogue de “cara ô xís”, uns c’sês castel maldiçuode, de espirte t’andá de note, sem cabeça, moda aquel d’Anne Boleyn (sigunde amdjer d’Henri VIII d’Inglaterra); Otes, moda nôs, c’nôs “gongon, finado, cadab’s ô cavirinha d’one passode, midim ma medon, cadjumbim, massongue, canilinha ma capotona”, tude juntode, ta fazê parte de nôs manera misticista de vivê.

Quem, na Soncente, más do que Moque de Nha Lisa de Pedre Antonha, podia falá bzote de tude ês trapaiaçon de “cosa rum ma gongon”?! Fester, grande guentador de cavaquin na sala de boie pa safá rascada, morador na rua de Cráca, pirtin de cidade de Mindelo, daquês lugar de gente más vassalode de Soncente d’época.

Uli sê stora:

Moque, rapaz janota, que sê style sô d’seu, boina prête a três pancada, fote, gravata, ma sempre descolce de pé na tchon, moda sê amigue e cumpanher Batchinha de Nh’Antone Batcha, quê sapote ma ês n’era de toada nem ca tinha mute festa.

Cunchide na pove pa grande dançarine, lá ondê que festa parceba, Moque nunca tava faltá pal podia influí lugar, sempre c’aquel jitin e gustim prop de grande parodiente quel era. El tava conchê sobretude, tude quês sala de boie de fralda de cidade de Mindelo ma daquês compe de Soncente. Era dode n’andá el sô de note, moda cruja, ma sempre que sê oie de boi na bolse (lampeda de pilha) pal ca rolá.

Moque, desde quel vrá rapaz, fui sempre cumpanhode, na saída de boie de madrugada, pa cosa rum (gongon) sobretude lá pa quês fralda, ondê que ca ta tinha luz. Ma, cma sempre quês queris bafal, el sube defendê, sê nome fecá gravode pa tude tempe na storia de nôs terra, cunchide pa quel home grande passador de pau (fintador) de “Massongue, Capotona ma Canilinha”.

Tude ês, em vez estode na sês lugar que destine dexás pas descansá sês osse, tava preferi era saí de note log que dasse meia-note, pas podia sei goita tude criston andeje quês pudesse betá manta, em especial senhor Moque que diazá ês tude tinha graça de bafá e leval ma ês pa funde d’Inferre Stocha Calderon.

Moque nasceba na SanAnton, Ponta de Sol, subrim daquel buzode, mufine e pirracente por nome de Jon Dadana, trazide e registode pa Soncente, lugar ondê quel criá, robode dôs one d’idade na Registe Cevil.

Quel mufeneza de Moque já tava na sangue de familia, quê um vez sê tiu pirracente Jon Dadana, na saída de porta d’Igreja, na Ponta de Sol, betaba um moeda na tchon daquel escada de cemente, de vontade pal pudia fazê barulhe, na mei de dôs cegue, el fecá de longe ta sistí e ba ta dzês:

É pa bzote’s dôs!...

Um daquês cegue vrá pa quel ote, el perguntal?

Quonté quel dobe?

Quel ote respondê:

Edeche?! Bô é quel dá e é pa nôs dôs! Cuidode, hum! Quês cegue ba ta tateá té tchegá perte de cumpanher, despôs ês quenhá na guerra!

Jon Dadana que tinha ranjode tude quel confuson lá perte ta sistí quel guerra, vrá cum seriedade pa quês dôs cêgue que já tava mau dmunde ingarfinhode na cumpanher e el gritás:

Aaahhh... Faca?! Non!..

Dá guerra cabá, quê quês dôs cegue log largá cumpanher... Que Jon Dadana, de longe detode na tchon, seque russe t’arri!

Moque, bom marinher de borde de faluche, sempre que tava parcel um ocasião, el tava imbarcá pas Ilhas n’otes naviu, moda Senhora das Areias, Gavião, Neptuno ô do que parceba, pal pudia ba ganhá um truquim más rindide, sobretude quonde tava contecé quel ta estode quebrode nem djosa.

Assim, tude gente já sabia cma quonde el tava voltá de viaja das Ilhas pa Soncente, Moque tava trazé ma el sempre mil e um Stora de Sandimora ma Pafimbai, quel tava custumá ba contá pa tude gente uvi deboxe daquel espinhera de Praça Strela...

Moda pove ta custumá dzé, el era “VIDENTE” (tava oiá cosa que otes pessoa ca tava oiá), quê sê mãe pol ramela de catchorre na oie quonde el nascê, tal era sê destine, traçode e escrite na Livre de SanCiprione... Cosa que Moque nunca desmintí e tava cuntinuá ta firmá e contá que galantaria pa tude pove, sempre de sês encontre ma Massongue, Canilinha e Capotona, quel ca tinha mede e el tava vencê sempre.

Na SaNinclau, num boie pa festa de Senhora da Lapa nas Queimadas el dançaba tude um note ma um tchutcha, benita p’afronta. Cma quel menina tava que friu, el betal sê casoque na costa pa protegel. Anton, na mei daquel fulia de dança, na hora de restê son de rabeca que tava permiti pove trocá de dama na boie moda era tradição e contradança Moque descuidá ta falá, el dá banda, e quonde el queris tmá fé, quel menina já tinha desaparcide na femaça que sê casoque e tude... Moque sei pra lá desuriantode ta espiál, ma jal c’oial más pra vida...

Um home bidjim que tava nas calmas, lá num conte de sala sentode ta trá uns grande femaça na sê canhote, vrá dzel num ton desconsolode, cma el ca era primer e que n’era mistide nem el perdeba tempe ta espial quê ela já tinha bode pa sê lugar! Na dia siguinte, de madrugadinha, quel bedje quel ca tava nem conchê, leval té sumeter de Vila Ribeira Brava, justim derriba daquel cova ondê que tava escrite “ANA GOMES”... E lá, Moque otchá sê casoque.

Quel home, pa completá storia, fazel comprendé cma quel cosa lá já tinha contecide tcheu vez na Ilha, ma só ma gente especial moda el Moque! Quê ela já tinha dançode também ma otes e largode ês na sala despôs de meia note... E que na SaNinclau tude gente tava conchê “CADJUMBIM ANA GOMES”.

Moque, quel rapaz desgraçode, esfolode que nada tava metel mede, panhá sê casoque, beta na costa e sei ta bai ta subiá sem gaguejá! Destine de Moque dvera era bem forte quê pa tude lugar ondê quel passaba,“cosa rum” tava rojá sempre na el e cumpanhal! Ma sê “ONJE DA GUARDA” e resguorde da quel cruz ma pedra de quebrante, que sê mãe tive el puste dês de piqnim, nunca bandonal, e assim, nada ca tinha poder quel!

Um vez de marinher na borde de Rex e de passája de Dja de Moie pa Bubista, na tempe de Capton Jesuíno, Moque, num butzode prop sabim de gente drete, na Bubista, torná bem parcel um ote menina benita ta rojá na el naquel festa, sempre ta persiguil... Nôs Moque, sempre janota, conquistador moda el era, ca perdê ocasião e pexá mnina log pa conversa e sei na cunquista! Conversa tava nimode que mnina ta dal bola, Moque rancá ma ela, num pé de boie de mazurca sem pará, sempre na conversa ta dzêl cosa n’uvide...

Ma moda ta dzide na terra, cma quel “HOME PEL SENAL SANTA CRUZ” ca ta gorda mnine!

Uns mnine de casa que tava gatchode deboxe de mesa de butzode t’oiá gente ta dançá, pexa Moque boca de calça e ba ta mostral, cma el tava ta dançá ma um amdjer de pé de cabra!

Moque, que já tinha custume daquês cosa, manhose moda el era, ba caladim panhá sê rosar de sonte que sê mãe tinha el puste na pescoce d’esguorde quonde el nasceba... El betá quel mnina el derriba, dá ela sei pa janela fora, ta voá tude chei de lume ta bai no ar, pa esponte de quem tava naquel butzode lá na Rabil e que bem tude somá na porta ma janela, p’oial ta bai…

Também, na Jenela-SanAnton, el tive um mnina e, moda el tava contá, el tive que cabá c’aquel casamente, mode quel mnina qu’era futecera, tude vez quel tava ba spial, ela tava estode que sê “ROBE DESPUNDRODE” na ladera ta catá fejon!

Moque, cansode de tude ês chatice de viája ma tude sês peripécia, ma já cum truquim na bolse quel ganhaba suode cansode derriba d’aga de mar, resolvé pô um lujinha lá na Tchã de Sumeter pal pudia sentá banca na Soncente, ondê que sê vida bem otchá un czinha de calma, despôs de tude ês areloce.

Ma paródia, Moque tinha el na sangue e tava correl na veia num ritme tão forte quel ca tava podê controlá. Assim, ba que tchegaba quês “Sobede de Mari Santissma” na Soncente, Moque tava rancá pa canalim de padaria de Nh’Antone Djudjim ba bescá sê cumpade Marcel, vezim de Nhô Jon Milona, grande tocador de cavaquim ma bantche, home de sê pagode que nunca tava dzê cma não...

De tude ês stora de rupiá cabel, um que marcaba Moque más tcheu, fui um vez na Soncente, quonde el ta sei dum fenhenga na Cavoque Brumedje, lá pa quês funde de Monte Sussegue q’um “Canilinha” dal um persiguiçon, ta corrê trás del! Velhoqu velhoque moda el era, sabia cmanera quel tava fazê pal defendê e log el sei ta corrê ta fazê ZIG... ZAG!

Assim cma “Canilinha” ca sabê corrê ta fazê ZIG ZAG, quê sê currida tem que ser sempre um só e na linha recta… C’aquel mudança de direção na currida de Moque, tude quês ussim de cavirinha d’one passode que jal era, desfazê, caí lá pa tchon e tempe que Canilinha tava querê compôs, pal tornaba tmá sê forma e vrá do quel era pa sigui sê currida, Senhor Moque de Nha Liza de Pedre Antonha já tava estode longe e bem longe de tude perigue e daquel bafadura infrontode de Canilinha... E, ta cantá vitória!

Ma nem massongue, nem Capotona nem Canilinha se tava desanimá de persigui Moque e nem Moque se tava desanimá de defendê dês pa sês desuspere e cansera d’espirte...

Assim, bem contecê que num madrugada que tinha tchuvide bem tchuvide, Praça Strela, moda de custume, tava chei de poça d’ága! Anton, nôs Moque tude sabe contente num descontra de gaita, tava dente dum poça d’ága daquês ta lavá pê daquel terra brumedje quel tinha trazide dum fenhenga na Farnade Pau.

Um Capotona bedjon, daquês que já tava conchê Moque diazá e que tinha el siguide tude quel note, qu’ideia na bafal, tchegá derapente n’orela daquel poça d’ága, sem Moque da fê e, que sê voz roque e fanhose, já ta cantá vitória el vrá el dzel:

Aahhh, Moque, Moque! Despôs de tonte one de mi ta persiguibe, té qu’enfim um note jame panhobe!

Moque ca desarmá, cuntinuá ta lavá sês pé e ba ta dal sê resposta da lá dente de sê poça d’ága, moda jal tinha custume:

Panhome? Mi, Moque desse li… ah quêlé!...

Capotona, chei de raiba anton torná repetil dum voz grosse:

MOQUE, MOQUE CA BÔ INTENTOME!... Sei fora desse poça d’ága nô bai! Quê hoje é quê quel note!!!

Moque, tude na sê calma, respondel:

Bai, p’ondê?!... Mi dali um ca tita sei nem flaça, quê moda bô tita oiá, um ta li ta lavá nhas pê dês terra brumedje! Bô, amdjor é bô tmá cuidode quê olá SOL quaz ta ba nascê!

Moque, manhose, sempre na goze, vrá pa quel Capotona e dzel cma sel cria leval ma “el” quel note lá, amdjor era “el” entraba dente daquel poça d’ága bá bescal, quê sô assim quel tava podê leval!

Quel Capotona d’oie brumedje , voz roque zarode e chei de raiba de ser mas um vez vincide pa Moque, bem desanimode vrá dzê Moque:

Ahhhh, Moque, Moque, dvera, dvera bô é bitchente, quê ´m bem que tude ideia de levobe ma mi ahoje, ma bô sorte é que mi n’pode metê pé n’ága, quê jame tinha merride de constipoçon um vez! Mi n’crê merrê dôs vez!...

Cma Sol já tava ta cumeçá ta raiá n’horizonte, Capotona tive que bai… Turcide, ta rintchá que dente na boca, sem podê levá Moque ma “el”!

Sê amigue Marcel e quês cumpanher de paródia de Moque que fecaba pa trás, bem ta tchegá, ês otchá Moque que pé já tude ingiode dente daquel ága, mei imbutchode, ta crê contás o quel tinha cabode de vivê... Ma, ês ca dal tempe!

Quês moce dzel log cma n’era mistide el contás nada, quê desse vez li ês inda la de longe ta bem, ês oiába quel cosa run ta bai... ta bai!

Sim cma p’um inconte, ês ca dá Moque nem tempe de dzê más nium palvra, log sê cumpade Marcel pegá naquel “bantche mágico” (instrumente de museca), cumpanhode pa dôs violão e quel cavaquim de sê cumpade Frank, ês rancá c’aquel cantiguinha que tude pove de Soncente ma SanAnton já tava conchê e custumá cantá sempre que tava dode conta de “Gongon” pa resguorde, na terra:

- Olá viva, nha cumpenher

Oi, desde que mi n’oóbe

M´ oóbe num sala de boie

Más um czinha um ta merrê.

//

Detode num boa cama

Queberte cum bom lonçol

Fazê bafode fazê guêguez

Más um czinha um ta merrê…

Assim, pove que já sabia daquel cantiguinha, bem ta juntá e quel musequinha pude cuntinuá na Praça Strela, cada vez c’más gente ta bem ta tchegá, moda por inconte naquel raiar de sol de más um despertar de dia, de nôs cidade de Mindelo na Soncente de Cab Verd! E, que nôs Moque de Nha Liza de Pedre Antonha, c’más um vitória contra Capotona naquel luz de dia que Deus mandá pa terra naquel hora mesme, pa pô tude cosa na lugar...

Zizim Figuera (José Figueira, Júnior)

Sugerido por A.Mendes

2 comentários:

  1. O Zizim era simplesmente fantástico na sua narrativa em crioulo destas nossas coisas cabo-verdianas.

    ResponderEliminar
  2. Será que existe alguma compilação das Histórias do Sr. Zizim?
    Caso exista estou interessado.

    ResponderEliminar